Prat i amoníac

 Opinió.

Perdoneu per la comparació entre el municipi del Prat i el compost químic amoníac, perquè de ben segur no tenen res a veure, en principi... Ara em disposava a fer quatre ratlles sobre l’estat de la qüestió d’allò que té a veure amb el patrimoni cultural del Prat, però ja sabeu que no estem a l’UCI, estem de camí a passar a una millor vida. Això sí, eh? Amb un nou model de ciutat discutible com d’entrebancs en el seu recorregut. Potser els meus pares, ja van endevinar que seria això, perquè vaig néixer la jornada de reflexió de les primeres eleccions democràtiques de 1979. Només aquesta data anecdòtica em val per dir que vaig néixer amb el Prat i sóc un dels primers habitants d’aquest maleït municipi deltaic, que té coses molt bones però quant al patrimoni cultural del Prat ha estat, segurament, el més destacat de tot Catalunya pel que fa a l’espoli dels seus elements patrimonials.

L’altre dia recordava amb una professora de la Universitat que en les seves classes d’arqueologia sempre feien menció al fet que no van existir assentaments d’època romana en el nostre territori. Alguns ara, els hi va bé per justificar que són un poble o municipi nou, i que hem de passar les traces que ens han deixat fa un segle pel pic o per la màquina retroexcavadora. A l’antiga Líbia a tocar al temple d’Amun, els romans van nomenar als dipòsits més antics de sal d’amoníac utilitzada per cremar els fems de camell, com a “hammoniacus sal”.  Actualment l’amoníac es troba en petita quantitat en l’atmosfera. Aquest gas incolor presenta una sensació per a l’olfacte desagradable. Al Prat van tenir sort perquè en època romana eren un territori en part navegable, malgrat que ja estaríem alguns ben contents de poder tenir algunes restes com les poblacions veïnes. Però, també aquest compost químic té un dels usos més ben sorprenents perquè s’utilitza com a fertilitzant per incrementar el cultiu al món, sobretot als Estats Units, malgrat que el nostre record és més de caràcter domèstic, com a netejador. Podem fer un símil, de l’antiguitat amb l’actualitat, però seria tan estúpid com el resum de la qüestió.

En publicacions i xarxa social ja he fet algunes valoracions on ens trobem, només he afirmat darrerament que amb l’enderroc de l’Artesà, hauré viscut la formació nova del municipi del Prat. El 1979 no es va enderrocar cap element patrimonial, ni cap masia, les gairebé 45 masies van ser ensorrades posteriorment. Sempre he pensat que mai hi ha hagut una política de gestió sobre el patrimoni cultural del Prat, potser ara començo a pensar que m’he equivocat del tot, perquè la no gestió per arribar a uns objectius també és fer política. Només heu de pensar que s’ha fet amb la Telegrafia, amb el nou edifici de la Granja La Ricarda o la pretensió de crear el Teatre del Prat, passat per damunt de l’Artesà. Jordi Ramos.Arqueóleg i expert en història del Prat. También puede leer este artículo en El Prat al dia.