martes, 16 de diciembre de 2014

Sensacions desprès de veure Anònim venecià de la companyia Bambú Teatre

OPINIÓ.
A vegades els petits tresors es poden trobar en llocs insospitats. Llocs com pot ser un recòndit i petit teatre amagat en un racó dins un pati interior fosc al que s’accedeixi per una porta de ferro que doni a un carreró que acaba morint a una plaça. Amb aquestes indicacions de plànol vell amb la tinta gastada més per l’oblit que per l’ús, probablement no el trobaríem si no ens ho haguessin dit i passaríem de llarg sense adornar-nos mai de la seva existència, com a tanta gent li haurà passat. Però si aconseguim trobar-lo, cal dir que segur no ens farà més rics, però sí que ens enriquirà la nostra part emocional (ànima, esperit, com li vulguem dir) per fer-nos una mica millors del que érem hora i mitja abans.

Em refereixo a un petit tresor com és el muntatge Anònim venecià, de la Carla Torres Danés, que s’ha estat representant per la companyia Bambú Teatre els quatre dissabtes del mes de novembre al teatre Porta 4 de Gràcia, i que es presenta com una obra de petit format que, a banda de la seva proposta artística, mostra el fet distintiu d’estar adaptada a públic amb discapacitat visual i auditiva. Una parella d’actor i actriu sobre un petit escenari de fons negre amb un atrezzo senzill i les dos actrius de llenguatge de signes i audiodescripció que alhora representen l’ànima de cadascun d’ells. La resta és la història i la forma d’explicar-la.

Amb això crec que ja n’hi hauria prou per dedicar-hi una porció tant petita del nostre temps, però desprès d’haver-ho fet el resultat ens fa adonar que les dues vessants del muntatge teatral, l’artística i la d’inclusió social, no només són perfectament compatibles sinó que la seva fusió sobre l’escenari fa que es retro alimenten fins a fer-se millors una a l’altra.

I per què això? Perquè deixant de banda l’evident encert de fer tant accessible aquesta obra a públic al que normalment el teatre no està al seu abast, és la forma com això es fa. Les dues actrius del llenguatge de signes i audiodescripció no es limiten a aquesta tasca d’inclusió sinó que ho fan representant l’ànima de cadascun dels dos personatges que tenen assignat. Així, si ens fixem en les seves expressions i els seus moviments (la proximitat física del públic ho permet) ens adonarem fins a quin punt s’aconsegueix aquesta simbiosi de tal manera que quasi és el mateix seguir la història mirant a l’actor i a l’actriu que a la seva ànima que elles representen, en un joc de reflexes, de paraules, gestos i expressions facials perfectament coordinat. Per què elles mateixes, les dues ànimes, van evolucionant des d’un paper inicial més complementari i que sembla limitat a la funció d’inclusió, agafant protagonisme en la història fins al clímax del final on tot sembla estar a les seves mans. Perquè també actor i actriu fan unes interpretacions dignes i intenses, suportant el pes del dramatisme de la història en un entorn tant a prop del públic i envoltats d’un ínfim decorat. Perquè tot està molt ben conduit, les interpretacions, els diàlegs, els moviments, les coordinacions, les dosis d’intensitat, la contundència del final, introduint també petits tocs trencadors que quasi recorden els girs de modernitat de les adaptacions clàssiques de la companyia La Perla 29: la cançó que sona en algun moment de la representació i la seva reacció escenogràfica, els estudiats canvis de ritme, la forma com es materialitza la relació entre actor i ànima que es pot veure al final. Perquè la història parla de l’amor i la mort, de l’amor que no per desterrat i impossible deixa de ser amor sinó que precisament, tot el contrari, el fa encara més fort, més etern, i que només la certesa de la mort immediata el fa esclatar, tornant-lo visible, real, dramàtic. I per moltes altres coses, per molts detalls que es van pensant quan l’obra s’ha acabat i les hores han anat passant, perquè té la capacitat de transcendir, de calar, d’envair-nos els sentits.

A tot això em referia quan la qualificava com un petit tresor. I podrem passar de llarg i no trobar-lo i segurament així ho farà quasi tothom (així ho haguéssim fet nosaltres si no ens ho haguessin dit), perquè en tot això de l’expressió de l’art no és el que és millor el que més es consumeix, que també aquí hi mana el mercat, els objectius, les inversions i els rendiments. No ho neguem. Però sempre queda l’esperança i el desig de que no tingui perquè ser així, que Anònim venecià de la Carla Torres Danés perduri i transcendeixi, que es faci gran (però no tant que impedeixi veure la coordinació de les expressions i quasi sentir respirar als actors), que prorrogui, que faci bolos o que pugui arribar assentar-se en altres espais, en altres teatres, o les tres coses a l’hora. En qualsevol cas que a els membres de la companyia els serveixi l’experiència per créixer una mica més i afrontar nous reptes en el futur, per fer-se una mica millors, perquè a nosaltres, com a espectadors, aquesta hora i mitja sí que ho ha aconseguit.Pot Llegir també aquest article a El Prat al dia.

No hay comentarios: